Ahir va ser un dia dur. Desprès de rodar mes de 40m la setmana pasada, vaig creure convenient de fer un test sortint amb companys del km0 ponent. Desprès de diversos dies intentant quedar, per fi el Sime fa una convocatòria q em va be d’hora i on crec que el ritme serà apte per mi.
Quedem a la canalització del riu, la convocatòria es a la passarel·la de Cap Pont però jo m’incorporo al Alari. Apareixen 4 homenots, el Sime i 3 mes ( disculpin q no recordi els noms, tinc molt mala memòria!!) nem fent i ja des del principi noto que porten un ritme una mica mes alt del que jo estic acostumat, suposo que van sobre els 5:30’ pero a mi , aquestos 15 – 30 segons per kilomegtre mes rapits em pasaran factura.
Començo força be, en el moment q agafo el ritme i m’acomodo i inclús puc parlar una mica però, als 20 minuts el flato em comença a matar, torno a sentir com si algú m’estigues clavant punyalades al pit, les cames m’aguanten, els pulmons també però el flato em marta, el dolor es insuportable... En una de les meves ultimes frases, demano anar a una font a i fer un descans de forma immediata. El Sime, suposo q veien la meva cara de patiment, ens guia cap a la font de l’entrada de la mitjana dels ous del Siurana.
Vaig patint molt i el dolor del costat es fa insuportable i decideixo parar. Al moment de parar em foten 3 crits, entre bronca i ànims i em diuen q segueixi fins la font q gairebé estem, això si, afluixen bastant el ritme per sentir-me recolzat. Per fi arribem a la font i noto q ja no em recuperaré, ho se, em conec. Estic molt baix de forces i enfonsat i seguir, encara que sigui a un ritme baix, serà qüestió de 5 minuts pq torni a parar. Fins i tot estic marejat... la veritat no se si es pq tinc un mal dia o si pq el córrer a un ritme una mica mes alt del q estic acostumat m’ha matat del tot...
Els hi dic q arranquem de nou, tp vull q es perdin un dia d’entrenament per un pardillet com jo. Pateixo per seguir-los durant tota la rambla de pardinyes ( i el cabró del Sime q encara va xerrant i contant batalles..) i a l’altura de la rambla de pardinyes dic prou patiment per avui, em despedeixo i tiro cap a casa, això si, caminant. El camí a casa es un calvari, la font de la rambla dona aigua calenta i vaig caminant a un pas molt lent i xorrejant. Fins i tot estic força marejat... mai m’havia trobat així...
Arribo a casa, dutxa i desprès molt xafat, a les 23h m’estic mig dormint al sofà quant mai abans de les 24h tinc son... avui m’he desfondat i he gastat molta energia. Ara veig q tb es important fer entrenaments marcant ritme, en nomes 20m m’han matat, portant un ritme un xic mes alt que el q estic acostumat. Si vull rodar amb algú, no puc rodar mes lent q 5:30’, així que, a partir d’avui, un dia d’entrenament serà rodar a 5:30’, el temps q duri, però a 5:30 mínim...
Ja us agafaré cabrons.. ja us agafaré...
Quedem a la canalització del riu, la convocatòria es a la passarel·la de Cap Pont però jo m’incorporo al Alari. Apareixen 4 homenots, el Sime i 3 mes ( disculpin q no recordi els noms, tinc molt mala memòria!!) nem fent i ja des del principi noto que porten un ritme una mica mes alt del que jo estic acostumat, suposo que van sobre els 5:30’ pero a mi , aquestos 15 – 30 segons per kilomegtre mes rapits em pasaran factura.
Començo força be, en el moment q agafo el ritme i m’acomodo i inclús puc parlar una mica però, als 20 minuts el flato em comença a matar, torno a sentir com si algú m’estigues clavant punyalades al pit, les cames m’aguanten, els pulmons també però el flato em marta, el dolor es insuportable... En una de les meves ultimes frases, demano anar a una font a i fer un descans de forma immediata. El Sime, suposo q veien la meva cara de patiment, ens guia cap a la font de l’entrada de la mitjana dels ous del Siurana.
Vaig patint molt i el dolor del costat es fa insuportable i decideixo parar. Al moment de parar em foten 3 crits, entre bronca i ànims i em diuen q segueixi fins la font q gairebé estem, això si, afluixen bastant el ritme per sentir-me recolzat. Per fi arribem a la font i noto q ja no em recuperaré, ho se, em conec. Estic molt baix de forces i enfonsat i seguir, encara que sigui a un ritme baix, serà qüestió de 5 minuts pq torni a parar. Fins i tot estic marejat... la veritat no se si es pq tinc un mal dia o si pq el córrer a un ritme una mica mes alt del q estic acostumat m’ha matat del tot...
Els hi dic q arranquem de nou, tp vull q es perdin un dia d’entrenament per un pardillet com jo. Pateixo per seguir-los durant tota la rambla de pardinyes ( i el cabró del Sime q encara va xerrant i contant batalles..) i a l’altura de la rambla de pardinyes dic prou patiment per avui, em despedeixo i tiro cap a casa, això si, caminant. El camí a casa es un calvari, la font de la rambla dona aigua calenta i vaig caminant a un pas molt lent i xorrejant. Fins i tot estic força marejat... mai m’havia trobat així...
Arribo a casa, dutxa i desprès molt xafat, a les 23h m’estic mig dormint al sofà quant mai abans de les 24h tinc son... avui m’he desfondat i he gastat molta energia. Ara veig q tb es important fer entrenaments marcant ritme, en nomes 20m m’han matat, portant un ritme un xic mes alt que el q estic acostumat. Si vull rodar amb algú, no puc rodar mes lent q 5:30’, així que, a partir d’avui, un dia d’entrenament serà rodar a 5:30’, el temps q duri, però a 5:30 mínim...
Ja us agafaré cabrons.. ja us agafaré...
Un dels que et va acompanyar ("samuel", així et faig memòria) fa tan sols una setmana casi s'hi queda a 5'15" fent el mateix, així que no t'apuris, que la paciència i la constància donaran el seu fruit!!
ResponderEliminarÀnims
Ja ho tens això, Oscar!!
ResponderEliminarLo més guapo de tot això és veure't millorar, queda amb km0's (o amb qui sigui) tant com puguis i cada cop et costarà menys.